Política econòmica

Per Marina Muñoz i Jordina Monge

L’economia feminista posa de rellevància la necessitat d’economies més justes i equitatives. Els governs a través de les seves polítiques econòmiques, tenen capacitat d’incidir en la redistribució de la riquesa i per tant, la possibilitat real de garantir la igualtat de gènere.  És per això que, en el marc del 8 de març, dia de la dona treballadora, hem trobat interessant iniciar un cicle d’articles sobre Economia amb perspectiva de gènere. La política fiscal és un instrument essencial per  la lluita contra la desigualtat de gènere en tant que és el principal instrument de l’Estat per redistribuir la riquesa entre la ciutadania. Així doncs, incorporar la perspectiva de gènere a l’hora de dissenyar la política fiscal pot contribuir a aconseguir una igualtat de gènere efectiva, equilibrar les relacions de poder que mantenen a les dones en una posició econòmica i social desfavorable i reduir la feminització de la pobresa.

Abans de l’inici de la crisi econòmica, van començar a produir-se una sèrie de canvis dirigits a posar en valor la cura de les persones, com n’és exemple l’aprovació de la Llei 39/2006 del 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència. Aquest inici de canvi però, es va veure interromput per l’esclat de la crisi econòmica. Des d’aleshores, les mesures d’increment de la pressió fiscal indirecta i el descens de la recaptació a través de figures impositives progressives, com l’IRPF, han causat una reducció en els serveis públics. Això ha tingut un impacte desigual en la ciutadania, afectant més a les persones que es troben en una situació més desfavorable, com ho són les dones, que en un context de crisi s’han vist més afectades per les retallades de serveis públics relacionats amb la cura de les persones. Així doncs, si volem lluitar contra la desigualtat de gènere és imprescindible utilitzar els instruments que ofereix la política fiscal i per això creiem necessari analitzar les dues peces principals del sistema de recaptació estatal, com són l’IRPF i l’IVA.
 
En aquest primer article del cicle doncs, s’analitzarà l’IRPF. En primer lloc, es comentaran els elements més importants i susceptibles de perpetuar les normes socials de gènere d’aquest impost. Seguint aquesta premissa, és necessari començar pel règim de tributació conjunta. Des de l’inici, aquest ha estat configurat com un sistema de menor contribució per aquells casos en els que un dels cònjuges és el perceptor de les rendes de la unitat familiar. Actualment, es tracta d’un règim voluntari, que interessa a les unitats familiars en les que només tributa un dels cònjuges, o en les que el segon percep uns ingressos molt baixos.
 
Si bé és cert que la redacció de la llei és independent del sexe del cònjuge que desenvolupa les tasques domèstiques i de cures, no podem obviar que les dones són les que majoritàriament realitzen aquest tipus de tasques, i que són elles les que no reben cap tipus d’ingrés o els seus ingressos són inferiors als dels seus companys homes. Aquest fet es posa en relleu en observar la bretxa salarial de gènere, una diferència salarial que és d’un 15,23% per hora treballada, i si es tenen en compte els ingressos totals obtinguts durant l’any, aquesta diferència arriba a ser del 23,9%. Aquest contrast en els ingressos ve donat per les desigualats existents en el mercat laboral, un espai en el que les dones segueixen infrarepresentades en els llocs de presa de decisions, en el que els sectors que compten amb una major presència de dones reben menys valor social, i en què el triple de dones que d’homes treballa a temps parcial, una parcialitat que en molts casos no és voluntària. A més, el règim de tributació conjunta afecta a aquelles unitats familiars en les que el cònjuge que no treballa decideix incorporar-se al mercat laboral. Per tant, és un règim que penalitza fiscalment l’accés de les dones al mercat laboral, i reforça la divisió sexual del treball. A més a més, en el cas de que en la unitat familiar ambdós cònjuges siguin perceptors d’ingressos, com s’acumula la renda del cònjuge que rep menors ingressos a la renda del perceptor principal, normalment a la del marit, el sistema fiscal hi aplica un tipus impositiu més alt. Així doncs, a la pràctica, acaba desgravant més que la unitat familiar estigui formada per un cònjuge econòmicament dependent o amb un nivell d’ingressos inferiors al perceptor principal que el d’una família monomarental/monoparental.
 
En segon lloc, cal tenir present que les deduccions aplicables normalment no tenen en compte les despeses en serveis de cures com les llars d’infants i per tant, la seva efectivitat és limitada i en conseqüència, resulta més econòmic deixar la responsabilitat de la cura a les dones, el que comporta que aquestes es quedin a casa. A més, les bonificacions i deduccions aplicables a l’IRPF exclouen a les persones que no cotitzen, que afavoreix aquells segments on les rendes són més elevades fent que les deduccions vinculades a la responsabilitat de cura de persones dependents no arribi a les persones que no estan participant formalment al mercat de treball, que majoritàriament són dones.
 
És necessari comentar que l’any 2014 hi va haver una reforma que va suposar la reducció en els trams de tributació, i que aquesta va beneficiar a les rendes mitjanes, les quals estan més masculinitzades, i com a conseqüència de la reducció dels trams, es va disminuir la recaptació per part de l’Estat.
 
Per tots els motius exposats, queda clar que la forma en la qual estan pensats i estructurats els impostos no és neutra al gènere sinó que tendeixen a reforçar la feminització de la pobresa. Per tal d’aplicar un IRPF no cec al gènere caldria desvincular l’estat civil i la situació familiar del tribut, revisar la reducció en els trams de tributació formulada per així poder recuperar capacitat d’inversió pública, i que les bonificacions i reduccions tinguessin en compte situacions socials específiques i deslligades de la declaració de la renda.