Política econòmica

El passat dimarts dia 15, la Sectorial de Política Econòmica del Jovent Republicà vam organitzar un debat sobre el mercat laboral i el contracte únic en el que van participar el Col·lectiu Catalans Lliures, la intersindical-CSC i la professora de la UPF Chelo Chacartegi. D’aquest esdeveniment en recollim algunes reflexions.

Garantir els drets de la part contractant feble és, o hauria de ser, l’objectiu últim de qualsevol política pública o reforma en el món del treball. Aquestes polítiques, però, han de partir sempre d’una anàlisi acurada de la realitat. I aquí el Regne d’Espanya ens ha regalat un consens; col·lectius liberals i el sindicalisme del país troben força punts en comú: el mercat laboral espanyol no funciona.

A Espanya l’ocupació segueix, com diuen els economistes, un comportament procíclic, és a dir, en èpoques de crisi es redueix dràsticament la demanda de treballadors i l’atur creix exponencialment, en canvi en èpoques d’expansió, l’ocupació creix més a
Espanya que la mitjana europea, però no amb les mateixes condicions per  la gent.

Aquesta dinàmica, clarament perillosa i que ve de lluny, s’aguanta per uns models contractuals que permeten un ajustament del mercat via quantitats (temporalitat alta, contractes a temps parcial i contractes d’obra i servei), però alhora, permet als governs de torn de Madrid apuntar-se punts al marcador quan l’economia no funciona. Les crisis expulsen del mercat les persones treballadores de sectors més precaritzats (baix nivell educatiu, sous més baixos i d’acomiadament barat, ràpid i senzill) i, sorpresa, el salari mitjà del país puja. Els diaris i el govern ja tenen un titular per maquillar una mala situació, però la realitat social és molt diferent.

La temporalitat, doncs, no va néixer amb la crisi ni amb la reforma laboral, sinó que era una constant que la classe treballadora dels Països Catalans porta patint des de fa molts anys: 1 de cada 4 treballadors de l’Estat ho fa amb un contracte temporal i, entre els joves, des de la Reforma Laboral, hem passat del 62 al 73%[1]. La reforma laboral del PP, a més, va afeblir la negociació col·lectiva, descentralitzant-la a nivell d’empresa i fent perdre poder de negociació als treballadors per reivindicar salaris més alts o estabilitat en el lloc de treball, especialment en les empreses més petites, molt majoritàries al nostre país.

En aquest context, Ciudadanos va entrar al Congrés una proposta de contracte únic per, en teoria, acabar amb la temporalitat. La proposta de contracte únic, l’original, feta pels economistes Jean Tirole i Olivier Blanchard l’any 2003 en el seu treball Contours of employment protection reform, que tenia com a objectiu eliminar la bretxa en costos d’acomiadament entre temporals i indefinits, esborrant així els incentius per a la contractació temporal. A més, proposava un increment progressiu de les indemnitzacions a mesura que augmenta l’antiguitat. Això, per se, és positiu. Qualsevol proposta que doni estabilitat als treballadors i una cobertura més àmplia en cas d’acomiadament mereix ser escoltada.

La proposta de Ciudadanos, en canvi, plasmada en una proposició de llei al Congrés dels Diputats, genera un elevat nombre d’excepcions en els nivells d’indemnització per acomiadament que, de facto, incentiva la interinitat i no ataca la contractació a temps parcial, que és un dels tipus de contractes que més precaritat genera i, a més, un dels més feminitzats (un 75% dels contractes a temps parcials firmats als Països Catalans són per a dones[2]). A més, dóna cobertura a acomiadaments improcedents i contractes temporals de molt curta durada darrere del concepte de “amortización justificada de un puesto de trabajo”. Chelo Chacartegi, professora de Dret del treball, avisava del risc per a col·lectius com joves, dones i immigrants de seguir patint les mateixes situacions que ara però amagades sota la manta d’un contracte únic que dificultaria l’avaluació del cas.

El model de contractació única, doncs, podria ser una oportunitat per a la classe treballadora si ens acostés a conquerir drets, a un augment de les indemnitzacions per a treballadors i treballadores actualment precaritzades i que reforci el paper d’aquestes indemnitzacions com a element punitiu per als empresaris, incentivant així l’estabilitat laboral de la classe treballadora que ens permeti desenvolupar projectes de vida autònoms i créixer a nivell personal i professional; però no és una oportunitat en els termes regressius en drets laborals que proposa Ciudadanos.

Com apunten les esquerres independentistes i la Intersindical-CSC, a més, en el marc dels estats espanyol i francès, mentre no puguem adquirir competències per a la regulació d’un marc de relacions laborals català, no podrem incidir en els temps de pràctiques per contracte ni en les condicions d’aquestes pràctiques, defensar la negociació col·lectiva per a evitar que hi hagi convenis d’empresa que situin els sous per sota dels convenis sectorials com passa ara, o que les empreses no encadenin contractes d’obra i servei un darrere l’altre. Mentre els Països Catalans segueixin supeditats per estats que no ens representen el marge per a realitzar polítiques actives d’ocupació serà baix, i la incidència de les nostres institucions, ínfima.

Vam organitzar aquest debat perquè volem començar a pensar i definir aquest nou marc de relacions laborals català que la República que construirem ha de fer possible. La República ens ha de permetre garantir més benestar als i les treballadores, per fer més estables les relacions laborals revertint en beneficis per les dues parts. Una major continuïtat dels treballadors als llocs de treball facilitaria l’especialització i la formació en el lloc de treball. Això facilitaria augmentar la productivitat i així millorar salaris i la competitivitat de les nostres empreses. Necessitem un nou país que ens permeti repensar el nostre model productiu, de relacions laborals i de benestar social, defensant els interessos dels treballadors, del jovent i de la gent més vulnerable.