LGBTI+

Papa, mama, sabeu què vull ser de gran? De gran vull viure amb qui estimo, tenir un pis i potser una mascota, fillada ja veuré, però això sí, un treball estable. Mama, papa, jo vull ser feliç, mirar-me al mirall i veure a una persona que m'alegra la vista, poder caminar amb les meves amistats o la meva parella, riure i cridar molt fort si el cos m'ho demana i si m'agafa un rampell, inclús, plantar-li un petonarro en mig de la plaça del poble a qui vaig agafada de la mà. Però el que més vull és una vida tranquil·la, en què no m'hagi de preocupar per si mai em passa quelcom, per no preocupar-me que em vingui la policia a treure'm a cops de porres del meu pis i em deixi al carrer a les portes de l'hivern, o si a la meva amiga el seu nou xurri l'ha deixat paralítica per la pallissa que li ha clavat perquè no li ha volgut fer una mamada, o no haver-me de preocupar de qui em mira quan li estic plantant el petó a la meva parella al mig de la plaça del poble, o que si em vull hormonar, no haver de pensar que serà "la por més gran que he arribat a sentir mai. "Què passarà quan ho digui? I si no ho entenen? I si no em respecten? I si em continuen tractant de dona? I si em tiren de casa?". Mama, papa, jo no vull haver de fugir, jo no vull haver de posar "les coses en una balança: en un costat, està decidit ser fidel a mi mateix a l'altra, la possibilitat de perdre-ho tot: família, treball, amics... Quedar-me només amb mi, amb el que psicològicament això comporta.

D'altra banda, puc no dir res, no perdre res ni a ningú, però viuré tota la vida amb les punxades constants de cada vegada que em cridin pel meu deadname, o que em tractin en femení, sentint que estic cridant per dins, però no puc sortir i ser lliure. Cada dia durant tota la meva vida."

De debò que no és quelcom que faci a voluntat, que tant de bo no fessin falta els sindicats d'habitatges, que tant de bo no foren necessaris els centres d'integració social, que tant de bo no hagués d'existir el telèfon 900 900 120 per socórrer a les víctimes del patriarcat. Us puc prometre que no es un capritx el fet de voler ser el gènere oposat del meu sexe, que tant de bo m'alliberés d'aquesta tortura social que se m'imposa. Perquè repeteixo que no sóc jo qui decideix ser així, son els meus sentiments qui m'han dut per aquest camí i lluny del que pot semblar, ben orgullós n'estic de ser com soc. "Si la gent només entengués el que comporta replantejar-te qui ets, desmuntar-te i un cop et trobes en la màxima vulnerabilitat, haver de dir-ho..."

Però si sou vosaltres mateixes qui heu creat aquesta presó social, aquesta repressió incoherent, aquesta tossuderia sistemàtica per autocensurar-vos, i ser d'un bàndol comporta unes coses que no m'hi sento còmode, de debò, almenys no tingueu la desvergonya i el deshonor d'obligar-me ser d'on no pertanyo. Si us negueu en rotund a rebentar la presó social, a rebentar l'autocensura i l'autorepressió, si ni tan sols intenteu ser més dignes i raonables, almenys, papa i mama, deixeu-me estar a la cel·la de la presó que decideixo.

Des del Jovent Republicà s'ha defensat infinites vegades, però les camarades trans també estan convençudes que "amb una millor educació, enfortint aquesta realitat des de la infància, es pot aconseguir que això sigui una cosa assumible i respectada per les futures generacions, enfrontar-ho com una cosa comuna de respectar." I és que com diu un altre company, "És comprensible que hi hagi desinformació si a les xerrades de sexualitat cis hetero normatives només se'ns ensenya a posar un condó. Però què tal si d'una vegada canviéssim el context?" Què cal extirpar els cis-heteropatriarcat de l'educació urgentment ja se sap, però això és un altre tema.

Papa, mama, jo entenc la llibertat d'expressió, puc entendre que tingueu diferents percepcions de la vida, i quina alegria em dona la diversitat, de debò! Però si per vosaltres la vostra llibertat és pegar-me, tractar-me de trastornat mental, d'estranyament diferent, de capritxós, d'egocèntric, de voler ser el focus d'atenció, de malalt, i em rebenteu a hòsties fins a matar-me, aleshores, permeteu-me dir-vos, papa, mama, vosaltres no enteneu què vol dir la llibertat ni em deixeu exercir la meva. És llavors quan ens atraca a ma armada el dubte "Per què sortir? Fora ja saps el que hi ha, rebuig."

El Jovent Republicà ens neguem al fet que aquesta frustració, ràbia i impotència se segueixi estenent entre el col·lectiu. Volem dir prou i per això ens posem al costat d'aquestes persones que han aportat el seu testimoni en aquest manifest. A més a més, recordem totes les persones trans que han estat assessinades a llarg de la història en aquesta la lluita per la llibertat. Condemnem totes i cada una de les agressions i alcem la veu que va alçar per primer cop un dia com avui Gwendolyn Ann Smith el 1998 en memoria de l'assassinat de Rita Hester, dona transexual.

El 20 de novembre ens plantem davant de la injustícia i els assassinats per transfòbia. Farem realitat el nostre somni, uns Països Catalans lliures de transfòbia.