2019
Com cada 22 de març, commemorem el dia mundial de l'aigua. Una jornada reivindicativa que, en un context electoral, aprofitem per visibilitzar dues lluites latents; la urgent remunicipalització de la seva gestió i el trencament amb un Plan Hidrólogico Nacional que la concep tan sols com un recurs econòmic. El canvi de paradigma ha de garantir el dret humà com és el seu accés i preservar els ecosistemes fluvials que nodreixen el territori.
El xoc d'interessos pel control de l'aigua cada cop és més candent, tant a escala nacional com internacional. El canvi climàtic avança amb gran inèrcia i la petjada dels seus efectes són ben fefaents; uns règims pluviomètrics irregulars que s'accentuen, i una temperatura planetària que creix sense cessar. Alhora, el neoliberalisme econòmic imperant accentua la demanda d'aigua i deixa al seu darrere un recurs ecosocial en crisi.
El model socioeconòmic i el canvi climàtic posa en escac ecològic als Països Catalans. Davant aquesta situació el nostre territori de clima sec, característic del clima mediterrani, es troba en una situació de vulnerabilitat. L'escassetat d'aigua i l'oligopoli de la seva gestió posa en risc la sobirania alimentària i la permanència de les espècies.
En definitiva, s'ha de trencar amb una gestió privada capitalitzada per unes poques mans que no vetllen pel bé col·lectiu. Davant d'un dret humà com és el seu accés i el paper indispensable per la permanència de les espècies no podem restar a la mercè dels interessos mercantilistes dels poders fàctics. El control de l'aigua en mans públiques ha de garantir l'obediència tan sols dos interessos; el social i l'ecològic.
L'escassetat d'aigua i l'oligopoli de la seva gestió posa en risc la nostra sobirania.