2018
Fa un any iniciava el repte de representar part de la sobirania popular al Parlament de Catalunya. Iniciava aquest any tenint molt present que sortíem d’unes eleccions imposades per l'Estat espanyol després de segrestar les institucions catalanes i decretar presó preventiva a dirigents polítics i activistes, tenint-los així com a ostatges.
Veníem d’una tardor plena d’il·lusions i esperança on el poble català vam prendre la decisió d’autodeterminar-nos i demostrar que malgrat les amenaces i la violència no tenim por per construir el que tant desitgem: la llibertat. Però a la vegada el país encara seguia commocionat de la brutalitat indiscriminada que vam patir, i que encara ara patim.
Durant aquests dotze mesos hem pogut ser testimonis que la repressió pot arribar molt lluny. Han estat uns quants els viatges cap a Madrid per acompanyar a declarar persones molt properes i estimades per nosaltres. I és que ningú s’hagués imaginat que per expressar la nostra opinió – i la de tot un poble - en un Estat suposadament democràtic se’ns acusaria de cometre un delicte.
La repressió ha arribat tan lluny que, fins i tot, un candidat en mig del seu debat d’investidura a la presidència de la Generalitat de Catalunya ha estat empresonat, juntament amb companys i companyes que formaven part del Govern per aplicar el mandat del poble. De fet, no sols ha estat això, ja que s’ha tancat a la presó la presidenta del Parlament per permetre que en seu parlamentària es pugui parlar i debatre de tot.
Tanmateix, el feixisme ha tornat a campar pels carrers provocant aldarulls i atacant moviments contraris a les seves idees mentre érem testimonis de la passivitat d’un Estat que deixa actuar lliurement la ultradreta sense que ni la justícia ni la policia actuï per acabar amb les seves accions.
El discurs d’odi ha anat agafant forma sense cap mena de límit, arribant al punt que líders d’organitzacions polítiques han verbalitzat i animat a arrasar amb qualsevol simbologia de demanda de la llibertat de les persones preses i exiliades polítiques. Provocant així una fractura social i donant via lliure a la ultradreta a entrar a les institucions com ha estat al cas d’Andalusia.
Tot això ha anat succeint mentre que, per poder abraçar-nos amb els nostres companys i companyes hem de creuar unes sis portes metàl·liques acompanyats d’un funcionari o viatjar a països democràtics de debò que deixen en evidència el sistema judicial de l’Estat espanyol i les seves euroordres de venjança.
No podem permetre que mai caiguin en l’oblit les dues dones i els set homes dormint entre barrots per defensar la justícia social i la voluntat de decidir el futur d’un país i les quatre dones i els tres homes que van decidir el camí de l’exili per tenir la seva veu en llibertat i internacionalitzar la situació que diàriament vivim. Així com totes les persones represaliades que sigui quin fos el seu paper també estan pendents d’un procés judicial per procurar fer possible que tots i totes nosaltres poguéssim introduir una papereta dins l’urna el dia 1 d’octubre. No ens oblidem mai de tots ells i elles fins que puguin viure en plena llibertat.
És cert, que durant aquest any hem fet fora carcellers i corruptes d’un poder autoritari i repressiu, però malgrat tot seguim davant d'un Estat que involuciona, incapaç de fer autocrítica i abandonar el règim autoritari ancorat al 78.
Nosaltres, davant de tots aquests fets persistim i som dignes en cada un dels nostres actes, anhelem la llibertat i no ens aturarem fins a tenir-la. Necessitem dissenyar i aplicar una estratègia conjunta, som el 80% de mirades diverses i plurals que no volem repressió i volem decidir un futur millor.
Mentre ens neguem a normalitzar la repressió cal que a la vegada ens preparem pels nous escenaris que vindran i puguem fer valer la voluntat popular com no vam poder fer l’any passat combinant la feina que fem a les institucions i al carrer.
Així doncs, i ara més que mai: persistència, fermesa i coratge.
Rut Ribas, la diputada més jove del Parlament de Catalunya