Salut

És en aquest sentit que considerem que cal posar sobre la taula els problemes referents a la nostra salut mental, tot reconeixent-ne els determinants socials i fugint de la medicalització. Cal fer evident que la salut no és tan sols l’absència d’afeccions físiques o trastorns mentals, sinó un estat de plenitud i benestar tant físic com mental, emocional i social, tal i com la defineix l’OMS, o una manera de viure solidària, lliure i feliç, tal com la va definir el Congrés de Metges de Cultura Catalana.

La conferència Bangladesh definia la salut com a <<un assumpte social, econòmic i polític, i sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l’explotació, la violència i la injustícia són a l’arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones implica que s’han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s’han de canviar de forma dràstica>>. Parlar de salut en porta a parlar d’allò que la determina a nivell social: el sistema capitalista fa més propensos a patir un trastorn mental als que menys tenen i a empobrir-se aquells que els pateixen.

La salut mental és doncs multidimensional i va lligada a un entorn comunicatiu, social i cultural. En aquest sentit, discriminacions com la LGTBI+fòbia, el masclisme, el racisme, cànons de bellesa o models normatius de parella afecten el nostre benestar emocional i poden ser la causa de trastorns. La salut mental i el benestar emocional són una raó més per seguir vetllant per la normalització de la diversitat, començant pel sistema mèdic, produït per i per a homes cis que patologitza processos hormonals normals en les dones i suposa un metode mes de control i opressio de l’heteropatriarcat.

És aquesta mateixa visió biomèdica la que conjuntament amb la indústria farmacèutica estableix el paradigma erroni que els trastorns mentals són curables amb psicofàrmacs i anula l’autonomia a qui els rep de decidir si volen ser tractats amb psicofàrmacs.

Cal, també, seguir insistint a reconèixer l’infant i l’adolescent com a subjectes de drets, i fugir de la visió adultcèntrica que limita la seva autonomia i el seu creixement i empoderar la capacitat pròpia de fer front i superar episodis adversos i sortir-ne enfortit.

Un altre determinant és l’estigma social, que desemboca a estereotips pejoratius i creences errònies, empitjora el pronòstic i impedeix la integració social. En la població adolescent i jove pot provocar el retard en la petició d’ajuda i de tractament, com a deriva dels sentiments d’autodesvalorització i discriminació. La vergonya és el sentiment que s’acostuma a desenvolupar en persones que han de conviure amb situacions mentals que no encaixen en el discurs capitalista de la felicitat i el consum.