Salut

La crisi de la Covid-19 ens ha demostrat que les polítiques de les últimes dècades, les privatitzacions i l’austeritat, no han fet res més que empitjorar la capacitat del sistema públic de donar resposta a una situació d’emergència sanitària com l’actual. Durant la passada crisi financera, els poders econòmics, el capital, ens havia fet creure que la inversió en serveis públics es tractava d’una despesa i, per tant, d’un element prescindible que havíem de reduir a la mínima expressió. L’espiral de privatitzacions del sistema de salut pública que la dreta va aplicar de forma sistemàtica ha evidenciat la seva ineficàcia en una emergència sanitària global. I d’aquelles misèries prové l'actual precarietat. La salut no és un negoci, és un dret fonamental. No és una despesa, és una inversió.

Ens enfrontem a la crisi sanitària més gran dels últims cent anys amb un sistema sanitari que ja es trobava al límit de la seva capacitat, a causa de l’aplicació de les receptes neoliberals que ha impregnat totes les polítiques públiques dels últims anys. Creure que un sistema que es preocupa només dels beneficis i de fer negoci de la salut dels altres és el sistema més eficaç per deixar en les seves mans la salut dels nostres pares, fills o avis és una enganyifa; una estafa. Des dels seus orígens, la medicina ha estat més aviat un acte d'altruisme cap als altres que no un negoci. Deixar el bé més preuat que tenim -la nostra pròpia salut- en mans del mercat, de l’especulació i l’egoisme del capital és irresponsable i inassumible com a societat.

Ens havíem dit una vegada i una altra que teníem un dels millors sistemes de salut d’arreu del món, però l'opinió pública ha sovint ignorat les condicions amb les quals s’han vist obligats a treballar els nostres professionals sanitaris els últims anys. Grans professionals sense mitjans, mal pagats i, fins i tot, poc valorats, que s’han vist obligats a esforçar-se perquè qui pagués la factura del sistema trencat, la factura de l’austeritat, no fossin aquelles persones que més necessiten la solidaritat de tota la societat: els malalts. Més que la millor sanitat pública, tenim els millors professionals sanitaris, i cal que en siguem conscients. La sanitat pública és millorable i no podem caure en el conformisme.

Ara que s’evidencia l’extraordinària tasca que duen a terme tots els nostres professionals, tant de l’àmbit de la salut com dels serveis socials i altres sectors que s’han reivindicat com a essencials (neteja, cures...), és el moment de reivindicar que l’Administració doni el valor que es mereix la Sanitat. Per aquest motiu, la millor forma de reconèixer la feina dels professionals és brindant-los l’oportunitat de treballar en les condicions que es mereixen: mitjans adequats, salaris que es corresponguin i jornades de treball ajustades a l’exigència de les seves tasques.

En la gestió d’aquesta crisi, ens hem tornat a trobar amb la mateixa elecció de sempre: economia o vida. El sistema capitalista i el poder que el sustenta té clara l’elecció i no dubta mai: economia. El govern de l’Estat espanyol ens va demostrar al començament de la crisi la seva falta de valentia per prendre mesures contundents per protegir la salut de la població en favor dels poders i interessos econòmics. Això ens fa veure com el sistema no vetlla per la promoció i la protecció de la salut de la tothom.

Nosaltres ho tenim clar, la vida ha d'estar sempre al centre. Per això, d'aquesta crisi hem de sortir amb una proposta contundent per actualitzar i enfortir el sistema sanitari així com millorar la salut de la ciutadania. Mai més la salut ha de ser un negoci. Cal avançar cap a un sistema sanitari 100% públic, que tingui a la seva disposició tots els mitjans possibles, que es comprometi a fer una aposta clara per la recerca i investigació, elements indispensables per seguir avançant. Ja no acceptarem més excuses.