2016
Vivim a la punta d’un iceberg, anomenada ignorància. Allà hi trobem present l’egoisme i la supèrbia. Vivim a un lloc on se li exigeix més a un futbolista que a un polític; on és més important guanyar en guerres que no en cultura. On es valora la persona pel que té i no pel que dóna. Vivim a un lloc on la violència juga un paper protagonista; on el corrupte, es fa dir referent polític; on es creu en l’engany que les promeses alimenten; on s’ensenya a defensar a la dona, però no a no ser agredida; on l’educació i la sanitat, drets humans, agafen un paper secundari davant l’avarícia. Aquesta punta és l’encarregada de privar-nos la vista a tota la desgràcia que engloba el món.
Vivim creient que girar l’esquena al problema és la millor solució. Anar en a favor d'un conflicte bèl·lic no és mai és una solució i, al mateix temps, donar poder i suport a la indústria armamentística; ni tampoc l’és compadir-se, des del sofà de casa, del qui menys té i més necessita. I quan arribi el dia final, no serà per un problema natural, serà degut al fet que funcionem únicament per a nosaltres, sense veure que tothom es mereix una vida digna per igual. Si seguim creient que hi ha quelcom més important, estem condemnats a la mediocritat.
Cada cop la part oculta de l’iceberg pesa més i més i ja no hi haurà suficient força de la massa emergent per a estabilitzar el conjunt de l’iceberg. Hi ha qui baixa per veure la monumentalitat del gel amagat per tal de poder-lo disminuir, per mínim que sigui el canvi; d’altres prefereixen pensar que només existeix la punta: els ignorants.
Així doncs, en un dia tan significatiu com el d’avui, 21 de setembre, destinem a commemorar i enfortir els ideals de pau. Deixem de banda els rancors per poder obrir portes a un món on les bombes i la violència no marquin el compàs de les nostres vides diàries. No oblidem, que el que ens mou com a éssers humans és l’amor. Explotem-lo tal i com ho fem amb els recursos naturals, només així aconseguirem reconstruir el desastre que nosaltres mateixos estem creant.
