Ho deia l’Ovidi Montlllor, fa dotze anys, abans de fer les maletes i que els nostres Països, i el món on girem, es posés una mica més lleig. Va com va, i pels dissidents, ara i sempre, garrotades. Canvien les disfresses i els maquillatges, però rere els corders encara ressona l’udol del llop, un llop afamat que deixa en angelets els què un dia van córrer per les nostres muntanyes. Aquestes muntanyes que ara tornaran a vendre i comprar-les, ciment i grues, edifici monstruós a Masdemboquera i projectes a la Terrassa, la Porrassa, els Corralets, l’era de ca la Parra...…
Actualment, amb el bagatge de dos dècades de poder continuat, les conveniències són costum i els plats de gentilles que es cobren a terminis encara fumegen. Ho tenen ben muntat, cal assumir-ho. Reconèixer-ho per poder-hi fer front des del dia a dia, sense accions extraordinàries, només cal cadascú al seu lloc i fer de la resistència individual, traslladada al col·lectiu, el pas previ a la consecució dels nostres objectius. Perquè ens poden retirar totes les cartelleres públiques del poble, poden tenir les teles i ràdios, i també canviar el tracte institucional segons el carnet que portis a la boca, però…