2006
El proper 18 de juny es portarà a referèndum l’Estatut pactat per José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas, amb uns continguts absolutament diferents i contradictoris amb l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el passat 30 de setembre. Arribats a l’últim estadi de la cursa de la reforma de l’Estatut, val la pena mirar enrere i recordar els motius que van portar l’esquerra independentista a forçar els partits polítics autonomistes a reformar el marc vigent.En començar el debat sobre el nou Estatut, el conjunt de forces polítiques de tradició democràtica que donaven suport al procés (CiU, PSC, Esquerra i ICV) s’havien marcat quatre objectius a assolir: el reconeixement jurídic de la nació catalana, un finançament que acabés amb l’espoli fiscal, el blindatge de competències i la representació directa de Catalunya a la Unió Europea. Aquests objectius, de manera més o menys expressa, quedaven recollits en la proposta d’Estatut aprovada al Parlament de Catalunya el passat 30 de setembre, i configuraven un nou marc polític i financer que permetia al país afrontar els reptes que ens planteja el futur: construir un nou model de desenvolupament econòmic, afavorir l’emancipació juvenil, portar a terme polítiques d’integració de la nova ciutadania i universalitzar els serveis socials.
La posterior negociació de l’Estatut al Congrés dels Diputats havia de permetre que les Corts espanyoles l’aprovessin, sempre garantint que els quatre objectius marcats en la seva aprovació serien respectats. A partir d’aquest moment l’egoisme partidista de la dreta regionalista i la voluntat d’incomplir la paraula donada per part del president del govern espanyol van confluir en un acord, pactat el 21 de gener de matinada, que negava els quatre objectius: ni nació, ni finançament, ni blindatge, ni representació directa a la Unió Europea. En comptes d’això es malgastava l’oportunitat d’una reforma de l’Estatut per assumir un petit grup de competències, centrades en la cogestió i no en la capacitat de decisió política, i es perpetuava un model de finançament basat en la submissió a la LOFCA i en la participació en els impostos recaptats per l’Estat, i allunyava durant vint-i-cinc anys la solució a l’espoli fiscal i a la manca de poder polític.
L’Estatut que s’ha aprovat al Congrés i al Senat significa una renúncia als pilars fonamentals de la proposta del 30 de setembre, i configura un marc polític i financer per als propers vint-i-cinc anys. En cas que s’aprovi aquest Estatut, durant tots aquests anys no podrem impulsar un nou salt endavant que assoleixi els objectius que ens havíem proposat. L’Estatut de Zapatero i Artur Mas esdevé una hipoteca que pagarem les classes populars i, en especial, el jovent català.
El proper 18 de juny tenim l’oportunitat, amb un bon resultat del NO a l’Estatut, de tombar, o com a mínim deslegitimar, la hipoteca i la renúncia que ens volen fer empassar. El jovent tenim la responsabilitat de rebutjar la hipoteca i la retallada per tal d’evitar la no-solució als nostres reptes que ens proposen amb aquest Estatut. Amb un gran resultat del NO, després del 18 de juny tindrem la força necessària davant l’Estat espanyol per forçar la seva acceptació d’un nou sistema de finançament, del reconeixement nacional, del blindatge de competències i la presència directa a la Unió Europea.
Un sí a l’Estatut és hipotecar el nostre futur. Ja tenim prou hipoteques, ara cal dir NO a una hipoteca nacional, social i generacional. El 18 de juny, diguem NO.
cartell-hipotecabaixa-10.jpg