2013
El 2010, un informe elaborat per la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere del Parlament Europeu posava de relleu que les dones havien de treballar 418 dies més que els homes per igualar-los el salari, això és: havien de treballar fins el 22 de febrer de l’any següent per obtenir els mateixos ingressos que els homes.
El 22 de febrer ha esdevingut, doncs, el Dia Europeu per a la Igualtat Salarial entre Dones i Homes, i les JERC i Esquerra Republicana volem posar de manifest no només la persistència, sinó també l’augment d’importants desigualtats retributives per raó de sexe. Si bé el mateix Tractat de Roma, constitutiu de la Unió Europea, incorpora com un dels seus principis fonamentals la igualtat retributiva dels treballadors i les treballadores, a dia d’avui constatem que encara ens queden molts reptes pendents. Segons l’informe "Closing the Gender Gap: Act Now" de l’OCDE, la diferència salarial mitjana entre homes i dones s’amplia fins al 22% en les famílies amb un o més fills.
L’anàlisi d’aquest fenomen és complex per la multitud de causes que el provoquen. Les dones tenim els llocs de feina pitjor remunerats, menys protegits, amb més temporalitat i menys valorats socialment. Quan es tracta d’una discriminació directa (diferent salari per a la mateixa feina), és més visible i fàcil de denunciar. Tanmateix, hi ha múltiples situacions de discriminació indirecta que afecten al salari de les dones, com poden ser, entre d’altres:
- Els estereotips de gènere que pressuposen que les dones estan més capacitades per realitzar feines poc valorades socialment
- La manca de coresponsabilitat en les tasques domèstiques i de cura, que comporta una sobrecàrrega per a les dones i fa que rebutgin opcions de promoció o recorrin a la mitja jornada. És a dir, els homes perceben complements salarials (hores extraordinàries i plusos de disponibilitat i responsabilitat).
- La gestió del capital humà a les empreses, sovint carregada de prejudicis pel que fa a la maternitat de les dones, i que tendeixen a col•locar-les en treballs que requereixen un menor capital humà i, conseqüentment, menor salari.
A més, ens trobem que els Plans d’Igualtat, que havien de servir a les empreses públiques i privades per a combatre la desigualtat retributiva, han quedat en paper mullat, i que les retallades en polítiques públiques i en polítiques de dones que estem vivint arreu dels Països Catalans, així com les polítiques neoliberals del Govern de l’Estat espanyol, no fan res més que agreujar la situació.
Cal, doncs, implicació i compromís en aplicar polítiques dirigides a combatre la discriminació en l’accés a l’ocupació, la segregació ocupacional i la discriminació en la promoció professional, ja que igualtat real o efectiva entre dones i homes no pot quedar en una tendre declaració d’intencions un cop a l’any.
