31.03
2025
2025
Parlem (més) de mobilitat
La manera en com ens movem d’un lloc a l’altre és un aspecte fonamental dins el nostre dia a dia. Però moltes vegades sembla que l’espai de debat polític entorn la mobilitat queda reduït a quatre friquis que juguem a imaginar-nos un país ple de transport públic. Potser caldria portar aquest debat al centre.
En els últims anys s’ha anat parlant força de la mobilitat, concretament el concepte de la mobilitat sostenible. En ple 2025 a gairebé tothom ens queda clar que un model de mobilitat sostenible és clau per preservar el medi ambient i no acabar-nos de carregar del tot el nostre planeta i el nostre entorn. Crec que tot el jovent que ens considerem d’esquerres trobem fenomenal que es pacifiquin els carrers per descontaminar l’aire dels nostres barris a pesar que el pobre “josepmaria” de torn no pugui aparcar el seu SUV davant de casa seva, o que el nostre ajuntament construeixi un parell de quilòmetres de carril bici un any abans de les eleccions. Hi estem a favor i donem suport a aquestes iniciatives, però moltes vegades ens quedem només a la superfície i no fem una veritable reflexió política sobre tot el que implica seguir X o Y model de transport o mobilitat.
És a dir, moltes vegades pensem simplement en les conseqüències mediambientals o en el cost de construcció i manteniment de les infraestructures. Però ens oblidem de pensar de coses com la diferència de gènere a l’hora d’emprar els diferents modes de transport (les dones es desplacen en major proporció caminant i en transport públic que els homes, que es desplacen més en vehicle privat, segons la darrera enquesta de l’Institut Metròpoli) o com el vehicle privat és considerat un símbol aspiracional de la classe mitjana després de dècades de bombardeig propagandístic d’industrials i agents al servei del consum. També ens oblidem, moltes vegades, de les implicacions que la mobilitat té sobre el nostre territori en quant a les dinàmiques de relacions de producció i acumulació del capital -en el cas particular de la nostra regional podríem debatre quin paper tenen les infraestructures de la C-32 i la R1 a l’hora de propagar les dinàmiques i problemàtiques de Barcelona pels municipis del Baix Besòs i del Maresme).
I ara sembla (per sort) que estem tornant a recuperar el debat sobre la manca d’inversions de l’Estat Espanyol al nostre país en infraestructures de mobilitat. També de la seva nefasta gestió en les existents. Als empresaris i funcionaris de Madrid ja els hi va bé que els Països Catalans estiguin amb una estructura de mobilitat al límit i que el creixement econòmic i del capital es segueixi produint sense traves físiques amb la menor inversió possible, sense pensar gens en el benestar i la salut (física i mental) de totes les persones que utilitzen aquestes xarxes de transport. És una bona notícia que estiguem començant a re-reivindicar això.
Perquè en definitiva, parlar de mobilitat ha d’anar més enllà de parlar de mobilitat en clau ecologista. Podem parlar de mobilitat en clau feminista. Podem parlar de mobilitat en clau nacional i sobre com volem estructurar el nostre país i els nostres municipis. Podem parlar, sobretot, de mobilitat en clau socialista. Però parlem-ne més.
Pd: Puta Espanya i Puta RENFE!
Pd: Puta Espanya i Puta RENFE!
