Irene Romero i Espadas
La identitat discursiva construïda entorn la crítica i oposició a “la dictadura de lo progre” és un miratge; una estratègia fal·laç que amaga la veritable essència del moviment neoconservador, una essència rància i feudal que no és més que la reminiscència de l’ordre turbocapitalista, racista i patriarcal que habitem. El sistema, en veure’s cada vegada més rodejat de moviments que fan trontollar els seus fonaments, deixa anar el seu gos guardià; i en treure-li el morrió tenim una bèstia que borda i borda per protegir el seu amo. Una bèstia neoconservadora que amb un discurs absolutament reduccionista instiga a l’odi…