Assemblea Nacional
de dones

La Llei 5/2008, de 24 d’abril, del Dret de les dones a eradicar la violència masclista defineix la violència masclista com “la violència que s’exerceix contra les dones com a manifestació de la discriminació i de la situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de poder dels homes sobre les dones i que, produïda per mitjans físics, econòmics o psicològics, incloses les amenaces, les intimidacions i les coaccions, tingui com a resultat un dany o un patiment físic, sexual o psicològic, tant si es produeix en l’àmbit públic com en el privat”.

Així la violència masclista i les situacions masclistes que encara perduren en la nostra societat són moltes i arreu. Intimidar una dona és violència masclista. I abusar-ne sexualment. I no deixar que la teva parella es posi una faldilla perquè creus que és massa curta. I controlar-li el mòbil. I fixar quins diners es pot gastar i quins no. I que les dones cobrin menys per fer la mateixa feina. I que paguin més per uns mateixos productes que diuen que són especialitzats. I que encara hi hagi nenes que estiguin en risc de patir una mutilació genital. Conscienciem-nos, reivindiquem…

Moltes empreses generen productes destinats al públic femení que, tot i ser idèntics als masculins, tenen un etiquetatge diferent i, el que és rellevant, un cost més elevat; arribant, fins i tot, a ser entre el 20% i el 50% més cars. Això és el que s’anomena Taxa Rosa: la diferència de preu que paguem les dones per a determinats productes, com ara el cost de perruqueries, cremes, maquinetes d’afaitar, sabons o joguines per a infants.

En el context actual on la bretxa salarial és encara present, les dones, tot i cobrar menys que els homes per a fer la mateixa feina (fins a un 25% inferior segons l’informe de Desenvolupament Humà 2015 de l’ONU), patim una precarització del mercat laboral. És una arma de doble fil que fa pagar a aquell col·lectiu discriminat un major preu. Irònicament, moltes investigacions demostren que només una minoria és la que té com a preferit el color rosa. Ara bé, va descobrir-se que si es destinava aquest color als productes per a dones s’augmentaven les ventes i s’obtenia un…

Moltes empreses generen productes destinats al públic femení que, tot i ser idèntics als masculins, tenen un etiquetatge diferent i, el que és rellevant, un cost més elevat; arribant, fins i tot, a ser entre el 20% i el 50% més cars. Això és el que s’anomena Taxa Rosa: la diferència de preu que paguem les dones per a determinats productes, com ara el cost de perruqueries, cremes, maquinetes d’afaitar, sabons o joguines per a infants.

En el context actual on la bretxa salarial és encara present, les dones, tot i cobrar menys que els homes per a fer la mateixa feina (fins a un 25% inferior segons l’informe de Desenvolupament Humà 2015 de l’ONU), patim una precarització del mercat laboral. És una arma de doble fil que fa pagar a aquell col·lectiu discriminat un major preu. Irònicament, moltes investigacions demostren que només una minoria és la que té com a preferit el color rosa. Ara bé, va descobrir-se que si es destinava aquest color als productes per a dones s’augmentaven les ventes i s’obtenia un…

Les tasques domèstiques, que inclouen la cura de persones i d'altres activitats com el manteniment dels equipaments, la neteja o la cuina, han estat, tradicionalment, i encara són realitzades majoritàriament per les dones, però normalment són feines poc reconegudes econòmicament – tot sovint a partir de l’economia submergida – o, fins i tot, no reconegudes directament al ser realitzades per les pròpies dones de la llar. 

Així, segons dades de l’Idescat, ens trobem amb un model d’especialització per sexe on el 54% de les dones realitza la totalitat de les feines de la seva llar, enfront de només un 3% en el cas dels homes. I aquest fet no es justifica biològicament, tot dient que les dones estan més ben preparades o que fan millor aquestes tasques, ni per qüestió directament laboral ja que són moltes les dones que han de compaginar les seves hores de feina amb tenir cura de la casa. Per una llar on les tasques es distribueixin de forma equitativa i no…

El sexisme és una de les grans problemàtiques que impedeixen el lliure gaudi i la convivència de totes les persones, també en els espais d'oci. Una agressió sexista és una agressió física o no, exercida sobre una persona per motius de gènere o orientació sexual.

Així, alguns exemples d’aquestes conductes són comentaris ofensius i/o degradants, abusos verbals o qualsevol altre comportament hostil com insults, burles, comentaris despectius sobre la persona, floretes indesitjades, etc., que tenen per objectiu ridiculitzar a una persona o grup. També ho són formes no benvingudes de contacte físic, tocaments no desitjats que violentin o no agradin a la persona o grup que els pateix. És essencial recordar que cap agressió és tolerable ni justificable. Un abús de poder d’una persona cap a una altra no és un malentès.Cada persona té els seus límits i poden variar en funció de vivències personals.…

El sexisme és una de les grans problemàtiques que impedeixen el lliure gaudi i la convivència de totes les persones, també en els espais d'oci. Una agressió sexista és una agressió física o no, exercida sobre una persona per motius de gènere o orientació sexual.

Així, alguns exemples d’aquestes conductes són comentaris ofensius i/o degradants, abusos verbals o qualsevol altre comportament hostil com insults, burles, comentaris despectius sobre la persona, floretes indesitjades, etc., que tenen per objectiu ridiculitzar a una persona o grup. També ho són formes no benvingudes de contacte físic, tocaments no desitjats que violentin o no agradin a la persona o grup que els pateix. És essencial recordar que cap agressió és tolerable ni justificable. Un abús de poder d’una persona cap a una altra no és un malentès.Cada persona té els seus límits i poden variar en funció de vivències personals.…

Moltes vegades hi ha homes que creuen que si li tiren floretes a una dona quan se la creuen pel carrer es demostra que són molt més cavallerosos, atents i elegants. I que això és necessari i inevitable, ja que si la dona és bonica se li ha de dir i demostrar, de manera que ella també se sentirà més afalagada i, per tant, millor.

Però aquests comportaments no són més que una altra mostra de la societat masclista en la qual, desgraciadament, encara vivim i que situa les dones permanentment en un aparador perquè els homes les observin, les jutgin i, en definitiva, les consumeixin. I hem de tenir molt clar i explicar que aquesta costum de tirar floretes a les dones per a demostrar que un és més home i ho pot dir tot, no és només de les anteriors generacions sinó que és ben present entre els més joves i, amb les xarxes socials, pot adoptar noves formes. Exigim que tota la…

Tenir un fill és una decisió personal. Una decisió que ha de prendre qui l’ha de tenir, per tant, única i exclusivament la dona. I decidir no tenir-lo és tan lícit i moral com decidir tenir-lo. Però en la nostra societat aquesta idea no és encara predominant. Només cal recordar, per exemple, la reforma de la llei de l’avortament que volia dur a terme l’antic ministre de Justícia, Gallardón. O una altra dada derivada precisament d’aquesta idea negativa de l’avortament i de la manca d’ajudes i suports que hi ha: l’OMS calcula que, cada any, es produeixen uns 22 milions…

Davant de tot això, cal defensar no només el dret de les dones ha decidir lliurement com un dret bàsic sinó també que aquest dret essencial sigui exercit de forma segura, vigilant especialment entre els col·lectius de dones joves.  Cap dona ha de veure posada en risc la seva salut ni qüestionada la seva llibertat i integritat pel fet de no voler tenir un fill: DECIDIM, el tenim ben a prop, #TrenquemElMasclisme! 

La lactància materna en espais públics és una pràctica que, actualment en la nostra societat, encara no està normalitzada. És més, són moltes les dones que en els últims mesos han denunciat situacions de discriminació, crítiques i rebuig al fet de donar el pit als seus fills en públic. Les persones que rebutgen aquesta pràctica addueixen a arguments com que és desagradable per a les persones del voltant, que és una manca de respecte i que és preferible i més higiènic fer-ho en un espai privat o més íntim.

Paradoxalment, vivim en una societat on ens escandalitzem per veure a una dona donant el pit al seu fill però no per veure-la despullada a anuncis de televisió o a cartells publicitaris; seguim veient la dona com un objecte de sexual i consum. Perquè una mare donant pit al seu fill és un acte humà, natural i necessari: NORMALITZEM-HO, el tenim ben a prop, #TrenquemElMasclisme!

Més del 40% de les dones declaren tenir dificultats en trobar roba de la seva talla, ja que denuncien que no hi ha una homogeneïtzació de les talles entre les diferents marques. Així, una noia que es compra uns pantalons d’una talla 40 en una botiga pot haver de comprar-se uns pantalons d’una talla 44 en una botiga d’una altra marca. 

A més, en el tallatge actual no trobem una situació basada en la realitat, ja que moltes marques consideren “talles grans” aquelles que representen un gruix elevat de la població, com per exemple, la 40; cosa que acaba donant un missatge erroni sobre quin és el model de cos “ideal” i que representa un perill per a la salut de les persones joves. No hem d’oblidar que els trastorns de comportament alimentari són cada cop més presents entre la joventut i cada vegada es manifesten més aviat. Exigim un tallatge igual a totes les empreses de moda, tot respectant els…