L’any 1948, tres anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial que va acabar amb el feixisme, es firmava la Declaració Universal dels Drets Humans amb l’objectiu de concretar uns drets bàsics aplicables a tots els éssers humans sota un principi bàsic: una persona, pel simple fet de viure, ha de tenir les mateixes oportunitats per a una vida digna que qualsevol altra, independentment de la seva condició. "Aquests drets universals són inherents a tots nosaltres, amb independència de la nacionalitat, gènere, origen ètnic o nacional, color, religió, idioma o qualsevol altra condició."
76 anys més tard, observem que la Declaració Universal dels Drets Humans corre el risc de quedar-se en paper mullat. Cal que els organismes internacionals tinguin més incidència en els països que incompleixen la Declaració Universal i se salten els drets humans. L’Estat espanyol i francès són uns dels països en què els darrers anys hem vist com es vulneraven sistemàticament els nostres drets fonamentals. N’és un exemple clar la causa general contra l’independentisme, que empresona, exilia i reprimeix ciutadans per exercir el dret de manifestació, la llibertat d’expressió i defensar el dret a l’autodeterminació del nostre poble. També n’és…